The Alchemist

8 de març / 8 de marzo

Com que hi ha tanta grip, ha hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la familia. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol -malgrat haver-s’hi ja trencat un braç y una cama-, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A la hora de los postres, en el almuerzo, aparecen en la mesa una gran fuente de crema catalana y un bizcocho delicioso, esponjoso, dorado, con un espolvoreo de azúcar ingrávido. Mi madre me dice:

-¿no recuerdas que hoy cumples veintiún años?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Puesto que en este país sólo se celebran los santos, la presencia del bizcocho y de las natillas me hace desconfiar. Me pregunto si han sido elaborados para celebrar realmente mi aniversario o para recordarme que el balance de mis primeros años es absolutamente negativo, francamente pobre. Aquet retoc -penso- és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’èsser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per las llaminadures és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim  i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

La família! Cosa curiosa i complicada...

A media tarde se pone a llover -una lluvia fina, densa, menuda, pausada-. No corre ni pizca de aire. El cielo es gris y bajo. Oigo caer la lluvia sobre la tierra y los árboles del jardín. Produce un rumor sordo y lejano -como el del mar en invierno. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que van caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gasa -lívid, irreal-. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessiò del dia: vint-i-un anys! Ver caer la lluvia, al final, me adormece. No sé qué hacer. Tendría, es evidente, que estudiar, repasar los libros de texto, para sacarme de encima esta pesada carrera de abogado. No hay manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré -just per passar l’estona, a la bona de Deu- el que se m’anirà presentant. Mi madre es una señora muy límpia, dominada por la obsesión de mantener la casa en un orden helado. Le gusta romper papeles, quemar viejos cachivaches, vender al trapero todo lo que para ella no tiene ninguna utilidad práctica o decorativa inmediata. Ja fará prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si aixó arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...

El Quadern Gris; Josep Pla / En la traducción de Dionisio Ridruejo y Gloria de Ros